P E R T U

Ella era com el mar. Era com les onades del mar, que vénen i se'n van, repicant a les roques amb la mateixa ràbia que moltes vegades s'apodera del meu pensament. Sempre deia que des de la platja les coses es veuen d'un altre color. Tot allò que en un moment donat era negre, passava a tenir un color grisós quasi blanc.

Avui des de la sorra de la platja Barcelona és un estol de llums de tots els colors. El soroll es va esvaint cada vegada més i el sol s'acomiada tenyint l'aigua del mar del mateix color platejat que les seves arracades. El cel poc a poc es va tornant negre mentre la lluna em va il·luminant la cara suaument. La brisa m'acaricia la pell al mateix instant en que tanco els ulls i per un moment, tot escoltant les onades que es van movent al mateix compàs, m'imagino que està al meu costat. Havíem compartit moltes tardes ajagudes a la sorra d'aquella platja, intercanviant somriures i opinions. Li agradava la traquil·litat que s'hi respira en aquest lloc. Suposo que per aquest motiu ara mateix estic aquí sola, amb el mar i milers de records que em retornen les estones al seu costat.

Vaig aprendre moltes coses d'ella. Després de tants anys, la que sempre tinc molt present és que encara que la vida ens jugui males passades sempre s'ha de seguir caminant amb el cap ben alt i apartar les pors, aquelles que ens impedeixen fer passos ferms. Era una dona forta i valenta, capaç d'enfrontar-se a qualsevol obstacle que s'interposés en el seu camí. Era lliure, i compartia la seva alegria amb tots els que la rodejavem.

M'agradaria haver-li pogut dir totes aquestes paraules que ara s'ha endut el fum d'aquella cigarreta que es va consumint lentament a la meva mà. Ens quedaven tantes coses per viure que ara només viuen en la meva imaginació. Desitjaria tenir la mateixa força de voluntat que tenia ella.

Moltes nits somio en poder veure-la per última vegada i, per un moment, em sento segura de mi mateixa. No és facil superar tot allò que ens fa mal, però el que sí he après és que mai ningú se'n va mentre sigui recordat. Ella viu i viurà per sempre en el meu record, i això no ens ho podrà prendre ningú. Perquè els somnis són somnis, i són plens de llibertat.

B Á I L A M E E L A G U A

El río es largo, estrecho y poco profundo. Corro por él igual que el rocío resbala sobre los labios del amanecer. Mis pies empapados no son más que cantos rodados chocando contra su alma de mar, su alma que quiere ser mar. ¿Lo oyes? Suena como una paloma en celo. Y yo no puedo decir una palabra más. Dulce sal con alas y mar.

Báilame el agua. Úntame de amor y otras fragancias de tu jardín secreto. Riégame de especias que dejen mi vida impregnada de tu olor. Sácame de quicio. Llévame a pasear atadx a una correa que apriete demasiado. Hazme sufrir. Aviva las ascuas. Ponme a secar como a un trapo mojado. No desates las cuerdas hasta que sea tarde, demasiado tarde. Sírveme un vaso de agua ardiente y bendita que me queme por dentro, que no sea tuya ni mía, que sea de todxs. Líbrame de mi estigma. Llámame tontx. Sacrifica tu aureola. Perdóname. Olvida todo lo que haya podido decir hasta ahora. No me arrastres. No me asustes. Vete lejos. Pero no sueltes mi mano. Empecemos de nuevo. Sangra mi labio con sanguijuelas de colores. Fuma un cigarro por mí. Traga el humo. Arréglalo y que no vuelva a estropearse. No lo tragues. Échalo fuera. Crúzate conmigo en una autopista a cien por hora. Sueña retorcidx. Sueña feliz, que yo me encargaré de tus enemigxs. Dame la llave de tus oídos. Toca mis ojos abiertos. Nota la textura del calor. Hasta reventar. Sé yo mismx y no te arrepentirás. ¿Por cuánto te vendes? Regálame a tus ídolos. Yo te enviaré a lxs míxs. Píllate los dedos. Los lameré hasta que no sepan a miel, hasta que dejen de ser miel. Sal, niégalo todo y después vuelve. Te invito a un café. Caliente, claro. Y sin azúcar. Sin aliento.

Daniel Valdés